PRÒLEG DE L'EDITOR

 

PRÒLEG DE L’EDITOR

“Per crear, m’he destruït; tant m’he exterioritzat dins meu, que dins meu no existeixo sinó exteriorment”

Llibre del desfici, Fernando Pessoa.

 

Aquell dia em vaig perdre pel bosc seguint a la gossa; sovint ho fa, això de deixar-se portar pels seus instints, i a mi em toca córrer al seu darrera. El que no m’esperava és que tots dos anéssim a parar on vam anar a parar.

De cop vaig veure una pedra que em mirava, els seus ulls de dimensions colossals es clavaven en els meus a través del fullam. No puc dir que em vaig espantar perquè no va ser així, però una mena de sensació de respecte em va envair que em va fer aixecar tímidament la mà i saludar aquell roc, com si li demanés si podia passar. Em vaig sentir una mica ridícul, o més ben dit, avergonyit per si algú m’havia vist saludar una pedra. Que hi feia, aquell roc, allà, mirant-me?

De seguida en vaig veure d’altres, una mica més enllà, igualment esculpits..., uns ulls que em miraven de sota una arrel, una cara dissimulada entre líquens i molses, signes rúnics esgrafiats com missatges perduts dels déus d’antany... A poc a poc, a mesura que més m’hi fixava, em vaig anar trobant rodejat d’escultures, les unes petites, de mida follet, les altres molt grans.

Vaig passejar per aquell laberint boscà de camins i pedres tallades meravellant-me que alguna ment lúcida s’hagués pogut entretenir a crear un espai així enmig de la muntanya, en un lloc desconegut, a sota-branca, de forma anònima, sense que ho sabés ningú. On m’havia posat? M’estava endinsant en els dominis d’un boig?, o d’un savi?

Fos qui fos, la força tel·lúrica que amarava alguna d’aquelles peces em feia trontollar, fallar la passa..., com si un profund sentiment d’entrar en un espai sacre em retingués i, alhora, m’empenyés a seguir caminant. Van passar dues hores, potser tres, fins que vaig asseure’m per primera vegada damunt un roc al costat del camí, extasiat de veure tota aquella obra, amb un sentiment de descobriment i reverència que, si bé per una banda m’esperitava, per l’altra em produïa una gran pau.

Poc després coneixia l’autor d’aquelles peces escultòriques que encara avui descansen enmig del bosc, de forma anònima. Ell en diu el “Laberint Màgic”, per l’estat que suscita en aquells que s’hi passegen. De la terra poc trepitjada que envolta el “laberint”, molt més enllà i avall de la cabana que s’hi va bastir, en diu “Terra índia”..., quan llegiu aquest llibre sabreu per què.

Aquell home, en Climent Olm, que després s’havia de convertir en el meu amic, també és qui ha escrit els textos que a continuació hi trobareu. Va passar més de vint anys tot sol a la muntanya, ell i eines amunt i avall, esculpint aquestes peces que per sempre més quedaran aquí, per a la posteritat.

Imbuït d’un sentiment profund d’urgència:  "qualsevol dia hauré de sortir  cames ajudeu-me..., hi ha un paio del poble que me la té jurada", ha treballat anys i panys en la més profunda soledat... (Tot i que em consta que alguna núvia tenia), plogués, nevés, fes fred o tempesta, sol enmig del bosc, depenent del cel i escalfant-se amb la llenya que recollia del bosc. Tant és així que un bon dia va haver d’aturar-se perquè s’havia emmagrit tant que la salut li perillava... o més aviat ja l'havia perdut. Potser va ser la manera que la natura va tenir de dir-li que ja havia treballat prou, que de la seva feina ja n’estava satisfeta..., perquè ell, de tan tossut que és, no s’hauria aturat de cap altra manera. Bastia, dia rere dia, aquell intricat laberint d’escultures, potser dut dels designis de la mare natura que li anava dictant, a aquell obedient obrer, les formes i els significats..., en una simbiosi d’esperit i ment que als d’aquí baix -vull dir, al que som al món-, ens aclapara.

Em va explicar el seu desig de transformar tota aquella muntanya en un espai de retir espiritual, de dur-hi gent, d’obrir-ho a altres, de preservar per a les generacions futures tota aquella obra i, sobretot, el lloc. Em deia que així li ho havien demanat els esperits del bosc, fidel obedient.

Per primer cop m’ensenyà allò que estava escrivint, una essència d’idees, pensaments i vivències espirituals que, al llarg de tots aquells anys de vida en soledat a les muntanyes, havia anat condensant. Aquells escrits, ara són a les vostres mans, els seus destinataris finals.

Aquest llibre és el fidel recull del profund sentir místic que ha impregnat aquest home tota la vida. Voldríem que fos com una finestra oberta i, sobretot, com un convit a tots els lectors a participar de la seva obra.

Manel Subirats i Costa, Editor

EDITORIAL SETZEVENTS

SÍ, CONVIDADA-CONVIDAT ESTÀS A PARTICIPAR

Bon viatge!